22/05/2018

La llibertat, el meridià i una reedició daltònica

Reeditem ‘El Meridià de París’ de Lluís Calvo

El meridià de París arriba a la segona edició. Perquè és un assaig que, si això és possible en un text, guanya vigència dia a dia. Llegiu-lo, si encara no ho heu fet. Nou format, mateix contingut. Ja és a llibreries!

Del capítol: ‘La línia de la memòria’
«Però Verdaguer no podia imaginar quina mena de sagetes caurien unes quantes dècades més tard. Perquè el Pirineu fou, un cop més, testimoni de la guerra. Les collades que s’estenen a llevant de Roca Colom –coll de Pal, Siern, Pregon, Ares, Vernadell i Malrem– esdevingueren el pas escollit pels republicans que fugien de les tropes feixistes. Una corrua que avançava lentament, en condicions deplorables, formada per adults i criatures que lluitaven contra l’extenuació, el desànim, la fam i el fred. L’objectiu era la carena, el vessant que es resistia a aparèixer davant dels ulls. Una línia obstinada, una fita, un pas que implicava un gest a vida o mort. Corrua trista, derrotada, vençuda. Passos lents, passos extenuats enmig del glaç. I un fons llunyà de cims: enllà, sempre enllà. Quan els exiliats arribaven a la frontera, esgotats, els gendarmes francesos s’exclamaven de la misèria que veien pertot. Una gesticulació inútil, si tenim en compte que l’acollida de l’estat veí no va ser l’esperada i que molts dels fugitius van acabar en camps de concentració francesos i alemanys.» (pàg. 79).
«El cert és que l’arribada dels exiliats va desbordar les autoritats franceses, les quals es van limitar a tancar-los en camps insalubres, enmig de pèssimes condicions d’allotjament i alimentació. Era la humiliació del vençut. La sensació de ser perseguit sense haver comès cap delicte. D’herois  bèl·lics a pàries europeus. Els exiliats van ser desposseïts de les pertinences personals. La seva personalitat es convertí en nuesa, en  número, en res. Qui podia reconèixer-se en aquells humans esgotats, desfets per mil penúries, atacats per la disenteria i el tifus? Europa, un cop més, es convertia en una paraula buida, en un mer exercici retòric al servei de l’ordre i el temor.» (pàg. 81)
Del capítol: ‘Europa s’enfonsa al mar’
«Europa, a Ocata i sa Dragonera, s’enfonsa al mar. Els meridians que s’hi poden traçar són múltiples i arbitraris: de Berlín a París, de Varsòvia a Moscou, de Viena a Venècia, de Roma a Munic o d’Estocolm a Praga. Si els resseguíem trobaríem –talment de Dunkerque a sa Dragonera– algunes de les claus de la cultura Europea. Tanmateix, sempre acabaríem ensopegant amb determinats trets que la caracteritzen, més enllà de les localitzacions geogràfiques concretes. L’afany de poder, l’aniquilació i silenciament de les minories, la persecució de la diferència, els conflictes religiosos, la violència en nom de la defensa de les idees, les guerres devastadores i l’imperi del consum esdevenen artèries i meridians que creuen la societat i la història europees. Cada territori té els seus centres travessats per una línia o una altra.» (pàg. 152)
«Europa es basteix des de les ruïnes dels seus errors. Encara avui la seva pretesa unió té lloc des de l’estructura momificada dels estats. Europa, enfonsada en la ignorància envers les seves arrels, no reconeix les diferències ni la totalitat de les llengües que la componen. I abomina de la història que va forjar-la tot abraçant allò que, de manera paradoxal, resulta ser profundament antieuropeu. És la paradoxa d’un conjunt de pegats que es cusen sense una consciència profunda envers el passat i sense la perspicàcia dels horitzons a compartir. Europa s’enfonsa al mar, a Ocata i a sa Dragonera.» (pàg. 156)
Comparteix la notícia
22/05/2018

La llibertat, el meridià i una reedició daltònica

Reeditem ‘El Meridià de París’ de Lluís Calvo

El meridià de París arriba a la segona edició. Perquè és un assaig que, si això és possible en un text, guanya vigència dia a dia. Llegiu-lo, si encara no ho heu fet. Nou format, mateix contingut. Ja és a llibreries!

Del capítol: ‘La línia de la memòria’
«Però Verdaguer no podia imaginar quina mena de sagetes caurien unes quantes dècades més tard. Perquè el Pirineu fou, un cop més, testimoni de la guerra. Les collades que s’estenen a llevant de Roca Colom –coll de Pal, Siern, Pregon, Ares, Vernadell i Malrem– esdevingueren el pas escollit pels republicans que fugien de les tropes feixistes. Una corrua que avançava lentament, en condicions deplorables, formada per adults i criatures que lluitaven contra l’extenuació, el desànim, la fam i el fred. L’objectiu era la carena, el vessant que es resistia a aparèixer davant dels ulls. Una línia obstinada, una fita, un pas que implicava un gest a vida o mort. Corrua trista, derrotada, vençuda. Passos lents, passos extenuats enmig del glaç. I un fons llunyà de cims: enllà, sempre enllà. Quan els exiliats arribaven a la frontera, esgotats, els gendarmes francesos s’exclamaven de la misèria que veien pertot. Una gesticulació inútil, si tenim en compte que l’acollida de l’estat veí no va ser l’esperada i que molts dels fugitius van acabar en camps de concentració francesos i alemanys.» (pàg. 79).
«El cert és que l’arribada dels exiliats va desbordar les autoritats franceses, les quals es van limitar a tancar-los en camps insalubres, enmig de pèssimes condicions d’allotjament i alimentació. Era la humiliació del vençut. La sensació de ser perseguit sense haver comès cap delicte. D’herois  bèl·lics a pàries europeus. Els exiliats van ser desposseïts de les pertinences personals. La seva personalitat es convertí en nuesa, en  número, en res. Qui podia reconèixer-se en aquells humans esgotats, desfets per mil penúries, atacats per la disenteria i el tifus? Europa, un cop més, es convertia en una paraula buida, en un mer exercici retòric al servei de l’ordre i el temor.» (pàg. 81)
Del capítol: ‘Europa s’enfonsa al mar’
«Europa, a Ocata i sa Dragonera, s’enfonsa al mar. Els meridians que s’hi poden traçar són múltiples i arbitraris: de Berlín a París, de Varsòvia a Moscou, de Viena a Venècia, de Roma a Munic o d’Estocolm a Praga. Si els resseguíem trobaríem –talment de Dunkerque a sa Dragonera– algunes de les claus de la cultura Europea. Tanmateix, sempre acabaríem ensopegant amb determinats trets que la caracteritzen, més enllà de les localitzacions geogràfiques concretes. L’afany de poder, l’aniquilació i silenciament de les minories, la persecució de la diferència, els conflictes religiosos, la violència en nom de la defensa de les idees, les guerres devastadores i l’imperi del consum esdevenen artèries i meridians que creuen la societat i la història europees. Cada territori té els seus centres travessats per una línia o una altra.» (pàg. 152)
«Europa es basteix des de les ruïnes dels seus errors. Encara avui la seva pretesa unió té lloc des de l’estructura momificada dels estats. Europa, enfonsada en la ignorància envers les seves arrels, no reconeix les diferències ni la totalitat de les llengües que la componen. I abomina de la història que va forjar-la tot abraçant allò que, de manera paradoxal, resulta ser profundament antieuropeu. És la paradoxa d’un conjunt de pegats que es cusen sense una consciència profunda envers el passat i sense la perspicàcia dels horitzons a compartir. Europa s’enfonsa al mar, a Ocata i a sa Dragonera.» (pàg. 156)
Comparteix la notícia