01/01/2017

Blanchot, lector d’Artaud

Per Gabriel Ventura

Dels nombrosos i devots lectors que ha tingut Artaud, potser Maurice Blanchot n’ha estat un dels més brillants o, si més no, un dels pocs que s’ha atrevit a penetrar fins les darreres conseqüències el llenguatge radical del poeta. A L’Espace littéraire (1955) el crític francès va dedicar un capítol sencer a Artaud. Vet-ho aquí alguns fragments il·luminadors.

«Als vint-i-set anys Artaud envia alguns poemes a una revista. El director d’aquesta revista els rebutja cortesament. Llavors Artaud intenta explicar per què li importen aquests poemes defectuosos: pateix tal abandó de pensament que no pot menysprear les formes, encara insuficients, conquerides sobre aquella inexistència central. Què valen els poemes així obtinguts?

De tot això en resulta un intercanvi epistolar i Jacques Rivière, el director de la revista, li proposa de cop i volta publicar les cartes escrites entorn aquests poemes no publicables (l’aparició dels quals aquesta vegada s’admet parcialment, a tall d’exemple i testimoni). Artaud accepta amb la condició que l’editor no falsifiqui la realitat. (…)

Poemes que Rivière considerava insuficients i indignes de ser publicats deixen de ser-ho quan vénen complementats pel relat de l’experiment de la seva insuficiència.»

*

»En una carta escrita vint anys més tard, quan ja ha patit sofriments que el converteixen en un ésser difícil i flamejant, Artaud diu amb total senzillesa: “Vaig començar escrivint llibres per a dir que no podia escriure res en absolut. Quan tenia alguna cosa a escriure, el meu pensament s’hi negava”. I també: “No vaig escriure sinó per a dir que mai havia fet res i que fent alguna cosa en realitat no feia res.”

MauriceBlanchot

“En el precís instant en el qual l’ànima es troba a punt d’organitzar la seva riquesa, els seus descobriments, en aquell minut inconscient quan un és a punt de brotar, una voluntat superior i perniciosa ataca l’ànima com si fos un àcid, ataca la massa paraula-i-imatge, ataca la massa del sentiment i em deixa panteixant al llindar mateix de la vida.”

(Antonin Artaud en una carta a Jacques Rivière)

*

«El poema —la literatura— sembla lligat a una paraula que no pot interrompre’s, perquè no parla: és. El poema no és aquella paraula, és començament, i la paraula no comença mai, però sempre diu una altra vegada i sempre torna a començar. No obstant, el poeta és aquell que va escoltar la paraula, aquell que es va convertir en la unió, en el mitjancer, el que li va imposar silenci pronunciant-la.»

*

«Escriure és participar de l’afirmació de la solitud on amenaça la fascinació. És entregar-se al risc de l’absència de temps on domina un recomençament etern. És passar del Jo a l’Ell, de manera que allò que em passa no li passa a ningú, és anònim perquè em concerneix, es repeteix com una dispersió infinita.»

(Vídeo sobre Artaud)

Comparteix la notícia
01/01/2017

Blanchot, lector d’Artaud

Per Gabriel Ventura

Dels nombrosos i devots lectors que ha tingut Artaud, potser Maurice Blanchot n’ha estat un dels més brillants o, si més no, un dels pocs que s’ha atrevit a penetrar fins les darreres conseqüències el llenguatge radical del poeta. A L’Espace littéraire (1955) el crític francès va dedicar un capítol sencer a Artaud. Vet-ho aquí alguns fragments il·luminadors.

«Als vint-i-set anys Artaud envia alguns poemes a una revista. El director d’aquesta revista els rebutja cortesament. Llavors Artaud intenta explicar per què li importen aquests poemes defectuosos: pateix tal abandó de pensament que no pot menysprear les formes, encara insuficients, conquerides sobre aquella inexistència central. Què valen els poemes així obtinguts?

De tot això en resulta un intercanvi epistolar i Jacques Rivière, el director de la revista, li proposa de cop i volta publicar les cartes escrites entorn aquests poemes no publicables (l’aparició dels quals aquesta vegada s’admet parcialment, a tall d’exemple i testimoni). Artaud accepta amb la condició que l’editor no falsifiqui la realitat. (…)

Poemes que Rivière considerava insuficients i indignes de ser publicats deixen de ser-ho quan vénen complementats pel relat de l’experiment de la seva insuficiència.»

*

»En una carta escrita vint anys més tard, quan ja ha patit sofriments que el converteixen en un ésser difícil i flamejant, Artaud diu amb total senzillesa: “Vaig començar escrivint llibres per a dir que no podia escriure res en absolut. Quan tenia alguna cosa a escriure, el meu pensament s’hi negava”. I també: “No vaig escriure sinó per a dir que mai havia fet res i que fent alguna cosa en realitat no feia res.”

MauriceBlanchot

“En el precís instant en el qual l’ànima es troba a punt d’organitzar la seva riquesa, els seus descobriments, en aquell minut inconscient quan un és a punt de brotar, una voluntat superior i perniciosa ataca l’ànima com si fos un àcid, ataca la massa paraula-i-imatge, ataca la massa del sentiment i em deixa panteixant al llindar mateix de la vida.”

(Antonin Artaud en una carta a Jacques Rivière)

*

«El poema —la literatura— sembla lligat a una paraula que no pot interrompre’s, perquè no parla: és. El poema no és aquella paraula, és començament, i la paraula no comença mai, però sempre diu una altra vegada i sempre torna a començar. No obstant, el poeta és aquell que va escoltar la paraula, aquell que es va convertir en la unió, en el mitjancer, el que li va imposar silenci pronunciant-la.»

*

«Escriure és participar de l’afirmació de la solitud on amenaça la fascinació. És entregar-se al risc de l’absència de temps on domina un recomençament etern. És passar del Jo a l’Ell, de manera que allò que em passa no li passa a ningú, és anònim perquè em concerneix, es repeteix com una dispersió infinita.»

(Vídeo sobre Artaud)

Comparteix la notícia