Sobre el cèlebre Finnegans Wake de James Joyce, Samuel Beckett va dir-ne: «Aquí la forma és el contingut, el contingut és la forma. Vostès es queixen que això no hagi estat escrit en anglès. No està escrit en absolut. No és per a que es llegeixi —o més aviat no és només per a que es llegeixi. És per a que es miri i s’escolti. No és una escriptura sobre alguna cosa; és aquella cosa. Quan el sentit és dormir, les paraules se’n van a dormir. Quan el sentit és ballar, les paraules ballen».
A Finnegans Wake, com ja començava a passar en l’Ulysses, el tema del llibre es fon en la forma, desapareix la noció clàssica de «gènere literari». L’obra avança guiada per un alè interior, s’autogenera des de la pulsió eròtica de les paraules.
James Joyce reafirma la idea, ja posada en pràctica per Mallarmé, que els mots es desitgen entre ells, que tenen una voluntat pròpia, independent de l’autor. La funció de l’artista, llavors, consisteix en disposar la matèria tal com vol ser disposada, ni més ni menys. Llegint alguns paràgrafs del Finnegans Wake amb atenció ens adonem, sorpresos, de com les frases es van acomodant a la llengua amb gràcia i ordre incomprensibles, succeint-se les unes a les altres amb un ritme que, sense saber ben bé perquè, se’ns acudiria d’anomenar natural.
Per arribar a llegir amb total plenitud de detalls el Finnegans Wake, per a no perdre’s cap dels seus meravellosos jocs lingüístics, caldria un domini quasi diví d’aquesta llengua, o més aviat, la capacitat sobrenatural de llegir la ment, i en particular, la ment genial de James Joyce. És una obra intraduïble, i tanmateix, molt agradable d’escoltar.
Can’t hear with the waters of. The chittering waters of. Flittering bats, fieldmice bawk talk. Ho! Are you not gone ahome? What Thom Malone? Can’t hear with bawk of bats, all thim liffeying waters of. Ho, talk save us! My foos won’t moos. I feel as old as yonder elm. A tale told of Shaun or Shem? All Livia’s daughtersons. Dark hawks hear us. Night! Night! My ho head halls. I feel as heavy as yonder stone. Tell me of John or Shaun? Who were Shem and Shaun the living sons or daughters of? Night now! Tell me, tell me, tell me, elm! Night night! Telmetale of stem or stone. Beside the rivering waters of, hitherandthithering waters of. Night!
Pensem, per exemple, en la frase «Flittering bats, fieldmice bawk talk» que, en un acte de profanació lingüística, podríem traduir de la manera següent: «ratpenats que voleien, insolent xerrameca de ratolins de camp». En el trasllat d’una llengua a l’altra la frase perd la musicalitat i, de sobte, quasi, el sentit.
Ritme i sentit estan fins a tal punt integrats que la seva traducció resulta penosa. En canvi, en l’original anglès, podem veure com les paraules s’engendren les unes a les altres, com s’ajunten per una mena de disposició fonètica, caracterològica, semblant: fliterring–fieldmice, bats–bawk–talk. Com si haguèssim llençat una pedra al riu, el llenguatge es propaga per ones concèntriques, en una progressió circular.