JOAN PONÇ. Diàbolo, l’exposició comissariada per Pilar Parcerisas, obre les portes el proper 6 d’octubre a La Pedrera. L’exposició presenta una nova interpretació antològica de l’obra i la figura del pintor Joan Ponç, des dels seus inicis als anys 40 fins a les darreres obres als 80. S’hi estarà fins al 4 de febrer de 2018.

Des de l’Associació estem enllestint l’últim llibre, el Quadern de correspondències, un recull de cartes que Joan Ponç s’envià amb altres artistes, crítics i galeristes al llarg de la seva vida. Agafem la lupa per fixar-nos en els aspectes més íntims i personals per, detall a detall, construir una mirada que ens ajudi a entendre’n la trajectòria pictòrica.

Us avancem un fragment del pròleg del Quadern, un repàs de Jordi Carulla pels motius que han portat Joan Ponç a  gaudir d’una exposició monogràfica a La Pedrera. Gaudiu del «El cercle virtuós de l’art»:

«El valor d’aquest llibre és que apareix a temps per acompanyar dues exposicions simultànies, tan grans com esperades: la del mateix Joan Ponç a la Perdera, i la de Joan Brossa al Macba. El destí o l’efecte encara viu d’aquell cercle virtuós ens permet veure el conjunt de figures i complicitats que donaren peu a un moviment artístic del més alt voltatge. A dins del Quadern trobem la força i la màgia amb què es van establir unes relacions, unes correspondències, que revelen una germandat encomiable, entre poetes, galeristes, crítics, editors, l’estela de la qual és múltiple i encara dóna els seus fruits.

Si fem un recorregut pels passos seguits per l’Associació podrem entendre la progressió que ens ha permès arribar al reconeixement actual de Joan Ponç. Una tasca que al llarg d’aquests anys ha comptat amb l’adhesió i la col·laboració de col·lectius i estaments ben diferents.

En primer terme trobareu els poetes catalans actuals com els primers còmplices que vam tenir a l’hora d’alçar la veu, ben conscients que la riquesa simbòlica continguda en l’imaginari poncià mereixia ser reconeguda per se: gràcies a tots i sense excepcions. També vam comptar de seguida amb el suport dels galeristes, que veieren en l’agrupació una escletxa reobrint-se que els interpel·lava a treure les seves obres del magatzem per tal de tornar-les a posar en valor.

No van fallar les institucions, en aquest punt hem de recordar l’efectivitat de les col·laboracions establertes. En el moment corresponent, el suport rebut per part del CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts) ens va ajudar a treure a la llum el Diari d’artista (2oo8), l’estrany i únic compendi de les notes escrites que el pintor feia al finalitzar interminables sessions de treball, quadern de bitàcora d’artista a l’estudi, a la manera de Les cartes a Theo de Van Gogh però sense interlocutor.

L’important acord amb l’ODA (Oficina de Difusió Artística de la Diputació de Barcelona) el 2o1o va fer possible que la sèrie de les Capses Secretes recorregués la xarxa de museus municipals en una exposició itinerant que tingué l’efecte capil·lar de donar a conèixer Joan Ponç a les noves generacions més enllà de Barcelona, acompanyada de les activitats pedagògiques corresponents.

Després, gràcies a la RAER (Reial Acadèmia Espanyola de Roma), les mateixes Capses que l’ODA va empaquetar varen ser obertes al Belvedere, a la residència d’estudiants, a tocar de la cúpula de Bramante; un moment meravellós. No es poden obviar les puntuals accions fetes i el suport logístic rebut per part dels diferents espais museístics i expositius de Barcelona, Centre Arts Santa Mònica, CCCB, Fundació Miró, Fundació Joan Brossa o la Fundació Antoni Tàpies.

En destaca el moment històric de cedir una de les famoses pintures de Les cabres màgiques de Joan Ponç a la col·lecció permanent del MNAC. Allà la trobareu. Tampoc ens oblidem dels col·leccionistes privats, que s’han avingut a obrir les portes per poder completar la tasca quasi ja acomplerta del Catàleg raonat, feina que també rebé ajut puntual del CoNCA.

Tot això ha sumat i ens ha portat al punt més anhelat: l’esperada retrospectiva que la Fundació Catalunya-La Pedrera ens ofereix al lloc més màgic possible, la casa de Gaudí, per a la tardor 2o17. Una exposició a càrrec de Pilar Parcerisas que ens presenta una relectura, un recorregut valent per les diferents etapes de la seva obra. On s’ha sabut treure el el cercle virtuós de l’art bo i millor de cada racó, de les col·leccions privades i les públiques, del llegat de Mar Corominas, i de Sarah Pons.

Car Ponç, si bé va ser segregat al marge per algunes tendències, també va ser molt ben guardat i estimat pels que van saber veure allò d’únic que conté: un món tan estelar com popular que emergeix, persisteix i se’ns ofereix avui com un bon exemple de restauració col·lectiva.

Confesso que ha estat una aventura fascinant, en la que he après de tots; gràcies de nou a tothom, en record de Joan Ponç.»

Jordi carulla-ruiz
Poeta, editor i president de l’Associació Joan Ponç