Quan Kazimir Malèvitx va pintar Quadrat negre sobre fons blanc tenia 35 anys. Era l’any 1913. En aquell moment Vladimir Lenin, vuit anys més gran que l’artista, tornava a emigrar, passant per Ginebra, París, Cracòvia, i després Zurich fins el 1914.

Quan per fi aconseguí el poder durant la Revolució comunista d’Octubre, Malèvitxja feia temps que havia exposat públicament els resultats de la seva revolució artística en l’«última exposició futurista 0,10» (zero-deu) el desembre de 1915 a Petrograd, que fins el 1914 s’anomenava Sant Petersburg i que després de la mort de Lenin el 1924 es va convertir en Leningrad.

La paraula màgica era suprematisme, i la peça més admirada d’aquesta exposició va ser el Quadrat negre, que Malèvitx havia exposat juntament amb uns altres 38 quadres suprematistes. La sensació fou total, tot i que l’obra, referida al catàleg simplement com a Quadrat, va ser durament criticada. Els detractors creien veure en el suprematisme el final de l’art.

Se’n reien anomenant-lo el «quadre mort», la «personificació del no-res». El rebuig més fort de la nova pintura va ser per part del conegut historiador de l’art, pintor, escenògraf i escriptor Alexander Nikolèvitx Benois, company de generació de Lenin i un dels primers representants del moviment conservador «El món de l’art». Benois va desqualificar el Quadrat negre a principis de 1916 en un article de la revista El Llenguatge «com el truc més ben ideat i estudiat a la barraca de fira de la nova cultura».

Malèvitx va entrar de ple en la polèmica enviant una extensa carta a Benois el maig de 1916. En aquesta carta també feia referència a una crítica duríssima per part de l’escriptor i teòleg rus Dmitri Merejkovski, amic de Benois, que en una revista havia titllat l’aparició de Malèvitx i dels demés artistes progressistes com una «invasió de cafres».

Però en què va consistir exactament el suprematisme? Malèvitx li ho explicava així, en una carta, al dadaista Kurt Schwitters:

«Entenc per constructivisme un cert tipus d’ideologia purament materialista, un comportament humà, justificat pràcticament i econòmica, que prové d’una o altra estructura social.
El constructivisme pot ser una ideologia de la representació. Com és la ideologia de l’art? Des del meu punt de vista, l’art no posseeix ideologia ni idea, ni tan sols imatge, i si algú pretén trobar una ideologia en l’art, aleshores trobarà principalment elements d’una o altra ideologia, que foren imposats per la força en l’obra i l’artista.

Què és la forma?

a. Per forma entenc una sèrie d’elements, que van ser creats en una relació i que junts formen una obra.
b. Una forma només pot existir en l’art, ja que una obra és la transformació d’elements en una composició eterna i indestructible.
c. En la constructura no hi pot existir cap forma, ja que la constructura prové d’una estructura econòmico-social variable.
d. L’artista s’ocupa de la forma, l’enginyer constructor s’ocupa d’allò pràctic.
e. La constructura com a tal és internacional, l’art és internacional, el constructivisme no és internacional, ja que, com a concepció del món, és una ideologia»